Canada (Yukon)

Le casino de Dawson City

Le moins qu'on puisse dire est qu'il y a une ambiance particulière ici. Je ne sais pas si c'est l'isolement de cette petite ville ou la quête sans fin de l'or qui rend les gens un peu fous. Des hommes au look de western et les indiens du coin se mélangent à quelques touristes américains qui ont osé sortir de leur camping-car pour assister au spectacle de French Cancan. Tout ce petit monde mise gros et les billets de 100 dollards disparaissent rapidement dans les caisses de la banque du casino. On se croirait dans un film !

Descens del riu Yukon:

Quan vàrem arribar al legendari Dawson, al Nordest de Canada, vem llogar una canoa per descendre el riu Yukon fins arribar a Alaska, gairebé 200 km de trajecte, en el que quasi perdem la vida. Després de remar i remar durant més de 12 hores al dia durant dues jornades, immersos en un ambient desolador, en el que només veiem aigüa, boscos i ants (alces en castellà). La segona nit vem buscar una illa per poder acampar i així estar protegits del óssos, ja que jo havia perdut l‘esprai antióssos la jornada anterior. L’illa estava rodejada de boniques dunes, “-un lloc segur i maco per acampar-”, li vaig dir a la Christelle. La Christelle va montar la tenda, jo vaig lligar la canoa. Mentres jo preparava la cuina, la Christelle pelava els tomàquets, després mentres jo preparava el salmó, la Christelle feia l’arrós; una hora i mitja preparant el menjar. La Christelle pren la seva cullera, jo la meva, ens mirem als ulls contents i introduïm les nostres respectives culleres dins de l’olla i .... bluffffffffffffffffffffffffffffffffffff, una ràfaga de vent se’ns va venir al damunt i el menjar va quedar cobert amb tres centímetres de sorra fina, la Christelle enfadada, morta de gana i cansada de tant remar s´en va anar a dormir a la tenda mentres jo em dedicava a rentar tots els estris, quan de cop i volta va venir la segona ràfaga, però aquesta era encara més violenta, vaig caure al terra veient com començaven a volar totes les piquetes i el “sobretoldo” de la tenda, va volar tot plegat 20 metres mes enllà, la tenda es va desplaçar uns dos metres amb la Christelle dins, començo a còrrer quant veig a la meva esquerra com la canoa estava volant i es dirigia cap el riu, les nostres vides estaven en perill real, doncs si perdiem la canoa no podiem nedar els 100 km que ens quedavan ni meyns atravessar un bosc espés infinit, mil coses se’m van passar pel cap, amb els ulls plens de sorra quasi sense veure vaig arribar nedant a la canoa, l’agafo i col.lisiono contra una roca, adéu canoa i adéu vida, crec que està trencada, finalment el vent va parar i la canoa estava bé, la Christelle i jo ens vem abraçar i vem continuar riu avall per trobar un lloc segur, vaig lligar la tenda a quatre arbres i la canoa també i a més a més la vaig lligar al meu peu amb una corda. Després de dos dies més vàrem arribar a Alaska. Ara estem vius i contents de poder explicar-ho.
Après toutes ces aventures, j'attendais le moment de la douche avec impatience ! Première surprise, il n'y a pas d'eau chaude au camping. Il faut faire chauffer l'eau grâce à un ingénieux système mis au point par le propriétaire, un homme bricoleur et très fier de son oeuvre. Deuxième surprise, il faut allumer un feu pour chauffer l'eau. Troisième surprise, il faut couper son bois.... Heureusement qu'on a pas eu besoin d'aller couper l'arbre dans la forêt pour pouvoir prendre une douche chaude ! Pendant que je me lamentais, Alex découvrait les joies de couper du bois à la hache, très heureux de faire un grand feu. (qui s'est avéré tellement grand que le gérant du camping a accourru, paniqué à l'idée que nous pouvions déclancher un incendie). Finalement, on a enfin pu se doucher.